Untitled (modèle pavilion), 2005

Híbrids entre l’arquitectura i l’escultura, els pavellons de Dan Graham són estructures metàl·liques amb vidre i miralls polaritzats; transparents i reflectants a la vegada; instal·lats en espais públics, parcs o institucions culturals. La seva complexitat òptica cristal·litza una complexitat de relacions -entre aquell que mira i el que és mirat, entre aquell reflectit i el que queda invisible i ocult pel reflex; entre l’estructura mateixa i el seu ambient circumscrit al seu interior pel reflex- on les expectatives de l’espectador es veuen estimulades i truncades alhora, demostrant com les formes de la ciutat afecten al comportament del ciutadà.  Als pavellons, no només el moviment de l’espectador sinó qualsevol canvi ambiental a causa de la intensitat de la llum o el clima determinen una lectura canviant, on objecte i subjecte es confonen de manera prismàtica, on la descoberta d’un mateix com a espectador té relació directa amb aquesta autoconsciència que el pavelló sembla tenir de si mateix.

Aquestes estructures neixen d’una afirmació sobre la historicitat de l’espai públic: dels pavellons de jardí en el Barroc; dels ensenyaments de Venturi, Scott i Brown i, sobretot, del llibre Delirious New York de Rem Koolhaas, on allò urbà s’entenia com una concatenació d’espais d’entreteniment. Malgrat aquestes referències postmodernes, el seu llenguatge deriva de les formes que el minimalisme va adoptar com gramàtica: el cub elemental prové de l’estructura en retícula de la ciutat nord-americana, de la unitat mínima del bloc urbà empetitit a escala. Aquesta mateixa reducció s’estén també a l’ambient natural: Graham ha explicat com els seus pavellons adopten les formes de la mitja posta de sol de les pintures de Robert Mangold, d’aquestes situacions que es produeixen en l’ocàs diari de les grans ciutats, quan la pol·lució torna la llum de color torrat.

Aquesta successió de referències també fa semàntica l’elecció del mirall polaritzat, material fonamental de les grans corporacions en les seves fites urbanes; que permet un efecte de vigilància singular, transparent des de dins i reflectant des de fora, ocultant la idea de producció econòmica que ocorre en el seu interior. Si reflectint el cel, les corporacions s’identifiquen amb la natura, els pavellons reflecteixen per contra a un espectador actiu i conscient d’aquestes contradiccions necessàries en la lectura del centre de la ciutat: els pavellons són com el revers crític de la situació de poder en mirar des del cim d’un gratacels.

Per a Dan Graham les maquetes són fonamentals, i no un simple pas intermedi de treball. Una maqueta remet al seu ús en propostes arquitectòniques com a plantejament fantàstic o de propaganda, previ a que una obra arribi a ser realitzada. Utilitzades en el camp de l’art, amb l’economia de formes que l’artista imposa, manifesten la potencialitat de les estructures finalment construïdes: la possibilitat de lectura espai-temporal que un cos pot fer d’un objecte significatiu, hibridant forma estètica i conjunt urbà en l’espai crític i públic de la mirada del seu espectador.

Manuel Segade