The difference is “not at all” II, 2006

Douglas Gordon és conegut principalment per les seves videoinstal·lacions, però té una llarga trajectòria de treballs en múltiples mitjans. D’entre les seves moltes obres bidimensionals, les peces de textos sobre paret ocupen una posició central, juntament amb la seva sèrie Portraits of You+Me (Retrats de tu+jo), que consisteixen en fotografies de famosos parcialment cremades i aplicades sobre miralls pulits. Les frases en vinil aplicades directament sobre les parets pintades -una pràctica que fou primer  desenvolupada per l’artista conceptual Lawrence Weiner-, serveixen a Gordon per expressar la seva fascinació pels reflexos i, per tant, per implicar lingüísticament als espectadors en irresolubles situacions psicològiques.

The difference is “not at all” II (La diferència és “de cap manera” II) n’és un bon exemple. Composat per un text en vinil blanc adherit directament sobre paret blanca, la frase resa “it’s not about you” (no té a veure amb tu) en minúscules. Inmediatamet després, la mateixa frase sembla repetir-se, aparentant ser un reflex perfecte. Com si desxifrar el text blanc sobre fons blanc no fos suficientment difícil, una mirada més atenta ens permet llegir la part reflexada del text de paret que en realitat diu “it’s all about you” (tot té a veure amb tu). Un enunciat corrent,  seguit per una acusació d’aquelles que els amants solen llançar-se en els moments tensos de la relació.
Un altre exemple d’obra de text reflexat al mirall és Open the door and let me in (obre la porta i deixa’m entrar), una frase que apareixia reflexada en una de les parets de l’exposició de Gordon al Museu d’Art Modern de Frankfurt l’any 2012. Al costat oposat de la mateixa paret, un text amb la mateixa tipografia diu “open the door and let yourself in” (obre la porta i entra). S’indiquen dos punts de vista diferents e inconmensurables, tant pel significat de les frases com per les seves ubicacions relatives, en les dues cares de la mateixa paret, mentre les seves respectives orientacions -normal i reflexada-, suggereixen la posició de poder del subjecte, amb un text per a qui està dins i un altre per a qui està fora.

Com succeeix amb moltes de les videoinstal·lacions de Gordon, que tenen com a base l’apropiació, les seves peces de text suposen cert grau de familiaritat amb el material. Com a forma de comunicació, són comparables amb una carta o una trucada telefònica. De fet, Gordon va començar l’enviament de cartes per correu i trucades telefòniques com a forma d’”art electrònic” al 1991. Va enviar cartes a persones que possiblement no sabíen res d’ell, incorporant així un element d’anonimat a l’equació. Una frase com “Sóc conscient del que has fet” seria enviada a receptors desprevinguts, provocant a voltes reaccions força incòmodes. Com ell mateix ha declarat: “ M’interessa la fina línia entre les meves intencions i les percepcions dels altres, aquell moment en el que algú troba quelcom i s’adona que té més substància de la que sembla a simple vista.”* D’aquesta manera, els textos de paret de Gordon recreen l’encontre que implica invariablement la presència de zones grises d’interpretació.

* Douglas Gordon entrevistat per Thomas Lawson (Frieze, núm. 9, març-abril 1993)

Christopher Eamon