En diagonal, cap amunt, així pensen els personatges dels dibuixos. Així el nostre imaginari reconeix allò mental. Com un núvol d’imatges i paraules fragmentades que queden flotant a l’aire. Així són els dibuixos de Pauline Fondevila, un fluir d’idees i al•lusions, de records i metàfores, de cites, llocs i objectes que surten d’una mateixa figura: ella. L’artista en miniatura, esquemàtica, es multiplica a cada quadre per a recordar alguna cosa nova, i el mateix. Perquè tot està vinculat. Tot és ella, que es torna ninot per fer-nos veure com tot forma part d’un mateix viatge.

“El sueño de la razón produce monstruos”, i aquí tenen nom. Són els penjats de Maurizio Cattelan o el desplomat Donkey de Stephen Wilks. Cuadres vivents emmarcats de nou, com la Singing Sculpture de Gilbert & George o La piel del oso d’El Hijo. A través de referències musicals, cinematogràfiques i artístiques, Fondevila representa la seva història personal, buscant en la ficció dels altres el seu diari íntim. I alhora, convertint allò públic en privat, l’heroi es torna quotidià, modelat a la seva mida. Com l’àlbum de família que acull el foraster, el seu exili interior es nodreix d’un imaginari col•lectiu que l’espectador podrà reconèixer sense arribar a conèixer mai. Perquè el seu no és un gest sincer. Fondevila no s’obre en canal, només pensa en veu alta.

Tot comença davant l’ordinador. El seu retrat, pensatiu, mira cap amunt, quan la taula es posa a volar i ella acaba convertida en papallona. Una metamorfosi que ens porta del personatge bidimensional a la titella: P. Alter ego de l’artista, P. podria ser Pinotxo, aquell conte on la inventiva produeix monstres de veritat: un nen enganxat a un nas, una fusta articulada que imagina. Però també pot ser la Bambola de Patty Bravo, que canta “no muchacho no” mentre es pregunta amb Jeannette “por qué te vas”, que punxa I’m not gonna crack de Nirvana seguit de l’I want you de Bob Dylan.

L’evasió de P. es tradueix en un marea d’esbossos on la indefinició del dibuix es conjuga amb la inestabilitat del somni. Un microcosmos imprevist que es crea a mesura que avança, com es busca el dibuix tot dibuixant. Amb la confiança d’allò que surt, sense reserves, i amb la impressió dolorosa del que s’escapa, la divagació impedeix traçar amb una línia un món tan complex. Potser per això el mural –dibuixat i escrit– s’expandeix més enllà de sí mateix, cap a allò que no es pot dir ni dibuixar.

P. somnia desperta. Sobretot en blanc i negre, de vegades en color, com quan Destroy all monsters fa tornar les papallones. Guionista, protagonista i espectadora, P. es deixa portar. Està al seu escriptori, en un racó dels quadres, però també pujada a un arbre, sota una taula, sobre un disc, en un autobús… tornant al nord. D’allà on venen les idees, i on acaben tornant. “Avançar donant voltes”, dirà l’artista dels seus viatges. “Busquem per tots els racons i no ens trobem”, escriu Kafka al seu diari.