Mandíbula de sitges, 2005

Un bosc, una cova i una costa marítima escarpada no tindrien gaire a dir per si mateixos, més enllà d’una suposada bellesa sublim aplicada al paisatge. Però les fotografies de Bleda i Rosa mostren una objectivitat que de cap manera relacionaríem amb una idea del paisatge romàntic exaltat. Ni tan sols amb un reportatge fotogràfic de naturalesa. Més aviat amb informes topogràfics o, en el terreny de l’art, amb la tradició conceptual documentalista (Hans Haacke o Dan Graham). No només per l’objectivitat i la sequedat de la imatge, sinó també per la petita llegenda que acompanya cada imatge i que dóna una pista sobre allò de què tracta: “Home de Talteüll”, “Homo neanderthalensis” i “Mandíbula de Sitges”. És a dir, que aquella imatge aparentment poc significativa remet als llocs en què s’han trobat restes arqueològiques d’homínids. Així succeeix en tota la sèrie “Origen”.

En primer lloc, el que provoquen aquestes obres de Bleda i Rosa és una espècie de penetració temporal, entre l’estat actual d’aquells llocs i els milers d’anys enrere en què els nostres avantpassats els van habitar. I, en segon lloc, un desplaçament de significats: de la no-significació aparent a la càrrega de memòria que exalta la imatge de cadascun d’aquests llocs, de tal manera que Bleda i Rosa no només escenifiquen l’operació bàsica que fa que una imatge sigui molt més que una imatge, perquè allò que està en joc és el significat, sinó que en fer-ho posen en joc qüestions com la memòria, el que és significatiu i el que és insignificant. És una operació que va més enllà d’una concepció estreta de la fotografia artística per introduir-la en el domini de l’art. D’entrada, perquè l’operació de canvi de significats, de jocs sobre la significació, és una operació bàsica de l’art contemporani que es remunta fins a Duchamp. A continuació, pel joc de referències a l’art conceptual, en el desig de sequedat i objectivitat. I, finalment, per un element més esquiu, més complex i de plena contemporaneïtat. Perquè en aquesta operació d’índole lingüística, conceptual, de reflexió objectivada sobre la imatge, és per on ha entrat, gairebé sense adonar-nos-en, el relat. Al cap i a la fi, les fotografies de Bleda i Rosa funcionen com un relat. El relat del que va succeir i el que no succeeix, d’allò que significa i allò que no. Un relat construït des de la distància, des de la consciència de la impossibilitat de narrar i que, malgrat això, en l’obra de Bleda i Rosa, i en la producció artística contemporània, ha trobat un espai.
 

David G. Torres