Antoni Abad
La distància recorreguda en triar
Vidas de artistas de Vasari…, 1994
Escultura |Dimensions variables
Aquesta escultura pertany a la sèrie “Mesures menors”, la qual se sitúa en un punt clau en la seva trajectòria artística donat que suposa la transició entre un llarg i intens recorregut com a escultor i un interès inicial pels mitjans audiovisuals. Arran d’una estada de sis mesos al The Banff Centre for the Arts, al Canadà, un centre de referència internacional quant a la recerca creativa amb nous mitjans tecnològics, Antoni Abad es plantejà el pas de l’escultura al vídeo en un mateix projecte, però conservant un únic objectiu conceptual. Con a conseqüència lògica dels seus treballs anteriors en els quals emprava cintes mètriques, Abad inicia aquest projecte “Mesures menors”, l’objectiu del qual era mesurar obsessivament totes aquelles accions realitzades al llarg d’un dia, i que ell mateix descrivia en aquests termes: “La distància recorreguda en despertar-me, llevar-me, . . . encendre un Chester, . . . saborejar el cafè, tornar a l’estudi, . . . collar els pams, enretirar-me unes pases, observar el resultat, . . . entrar a la llibreria, esperar el meu torn, donar una ullada als llibres exposats, elegir Vidas de Artistas de Vasari, . . . apagar el televisor, llegir algunes pàgines de Vasari, preparar el despertador, apagar el llum, dormir-me, el once d’agost del 1994”.
A partir d’aquesta decisió, Abad presentà una vídeo-instal.lació en la qual veiem la seva pròpia mà mesurant una de les parets de la sala on es realitza la projecció a base de pams, una llarga línia de neó damunt la qual inscriu el llistat de les accions quotidianes i una sèrie d’escultures del motlle en alumini, també de la seva mà, que ens visualitzen a base de pams, oberts i tancats, les distàncies recorregudes en realitzar algunes de les accions quotidianes descrites per l’artista.
En primer lloc, cal dir que com en algun altre dels seus treballs, el punt de partida ens situa davant d’un projecte d’una dimensió pràcticament inabastable. Convertir totes les accions diàries en distàncies mesurades a base de pams d’alumini seria quasi bé impossible, com també ho és que el seu vídeo “Ego” estigués realitzat en tots els idiomes possibles que existeixen al planeta. Alhora, també és cert que aquestes propostes enllacen amb alguns dels plantejaments conceptuals més estrictes de la dècada dels setanta, quan per exemple On Kawara insisteix en pintar obsessivament la data del dia en la que es pinta la pintura, en un gir tautològic que fa que aquests treballs s’imposin, precisament per la fermesa i la constància d’unes fites inabastables.
La sèrie “Mesures menors” té com a punt de partida una observació de la realitat immediata com sempre ha mostrat el seu treball, una atenció simple però que ell ha anat fent més i més complexa a base d’anar investigant sobre els nous mitjans tecnològics i les seves possibilitats creatives, la qual cosa provocà que aquesta fos una de les seves darreres escultures per inclinar-se definitivament pel vídeo i ara darrerament per les múltiples possibilitats creatives i comunicatives que ens ofereixen els mòbils de darrera generació.
Glòria Picazo
