La clau de la clau, 1989

En els darrers anys de la seva trajectòria, Brossa va rebre tot un seguit de distincions i encàrrecs, també en el terreny visual,  que el van encoratjar a la concepció de nous poemes objecte. Algunes idees que havien quedat sense resoldre plàsticament o noves imaginacions del poeta prenien cos per a la seva difusió en el circuit artístic, especialment a través de la galeria Miguel Marcos.

Entre aquests objectes n’hi ha alguns no sempre fàcils de vincular amb la seva producció anterior. No és el cas de “La clau de la clau”, una peça que reprèn alguns dels jocs metalingüístics que tant havia conreat el poeta en la seva obra literària, teatral, visual i objectual. Aquí, ens trobem amb un joc que s’estableix entre el registre lingüístic i el registre visual. El títol de l’obra no és més que —o no menys que— una al·literació i una homonímia alhora: l’enunciat és al·literat, es repeteix una mateixa paraula, però per subratllar els distints significats que aquell mot té en llengua catalana i, em penso, en totes les llengües occidentals: la clau que obre una porta també pot obrir d’altres coses. O la clau física (la “llave” en espanyol) permet arribar a “allò que cal conèixer per entendre una cosa”, la clau (la “clave”).

Brossa ja havia jugat amb el significat de la paraula “clau” en un poema visual molt conegut, concebut el 1971 i realitzat el 1982, on les serres de la clau són substituïdes per un alfabet. En aquest cas, doncs, el poeta suggereix que per mitjà d’aquestes partícules mínimes de significació, les lletres de l’alfabet, es pot accedir —es pot obrir la porta— al llenguatge, és a dir, al coneixement. La referència a Wittgenstein i a la seva famosa frase del Tractatus segons la qual “els límits del meu món són els límits del meu llenguatge” poden ser evidents. No podem oblidar que Brossa tenia una confiança absoluta en les possibilitats (també en les impossibilitats) del llenguatge verbal.

En la peça del 1989 Brossa retorna al joc dels diversos sentits que permet la paraula “clau”. L’objecte en si mateix és una demostració de la doble articulació del llenguatge, en aquest cas, del llenguatge objectual: per obrir una clau es necessita una altra clau i, així, indefinidament. No és gens insensat aventurar que la peça hagués funcionat sense títol: la imatge és explícita, tots els espectadors podrien haver captat l’homofonia visual, una clau que obre el cadenat d’una altra clau que, alhora, obre un altre pany… Però tal com han fet altres artistes, Joseph Kosuth, per exemple, Brossa, tan aferrat a les possibilitats expressives del llenguatge, en aquest cas, a les possibilitats expressives dels dobles sentits del llenguatge verbal, acaba per insistir en la imatge i posa un títol que no permet cap més distracció: la clau de la clau.

Joan M. Minguet Batllori