A Interieur 14B la imatge mostra, des d’un punt de vista quasi frontal, la capçalera d’un llit exempt. El llit està fet; amb el coixí i la manta. A mà esquerra també de forma parcial es pot intuir un moble baix i també el marc del que pot ser una finestra per la llum que hi entra. A Interieur 2C el que es pot veure és un tros d’una pica, un dels laterals pres també des d’un punt de vista quasi frontal que impedeix veure l’interior; tot el que es veu és l’aixeta, el sabonet i la cadeneta que subjecta el tap.

En aquesta sèrie un dels elements que més destaca és la composició, els aspectes formals de la imatge, l’ordenació dels diferents elements que defugen qualsevol possible lectura romàntica vinculada als rastres deixats pels qui hi viuen. Tant Interieur 14B com Interieur 2C són imatges planes, nítides, sense profunditat, sense cap element que pertorbi l’ordre, sense senyals de ser un espai viscut, sense anècdota possible.

De forma similar que en altres imatges que pertanyen a la mateixa sèrie aquests interiors mostren fragments d’estances, d’interiors domèstics, possibles escenaris d’esdeveniments familiars, però en comptes de ser el fons d’un possible retrat col•lectiu, els escenaris en aquestes imatges passen a primer terme i prenen tot el protagonisme, d’una forma totalment asèptica.

Thomas Ruff considera que en el seu treball sempre hi ha hagut una voluntat política, i concretament en referir-se a aquesta sèrie comenta “I’d say my work has always been political. In the Interiors, for instance, I was looking at the surroundings I grew up in “with a laughing and a crying eye”.

El fet que les imatges no proporcionin una anècdota de forma evident fa que l’ull de l’espectador les recorri de forma escrupulosa per tal d’esbrinar el truc, la trampa. Les imatges, però, resisteixen qualsevol esforç d’inserció en una possible narració, que pretengui situar l’època, els anys, el nombre de persones que hi viuen, etc.

De la mateixa manera que amb la sèrie de retrats, Thomas Ruff va utilitzar en primera instància els espais que tenia més a prop, els propis i els dels amics com a objectius per a la seva càmera. El tractament formal de la imatge provoca tal “objectivització” del contingut que els amics no reconeixien l’espai. Comentava ell mateix en una entrevista: “Friends of mine stayed the night in various apartments that I’d photographed and they didn’t recognize the place. The photograph had condensed reality to such an extent that they didn’t recognize real reality”.

Justament un dels efectes que produeix les fotografies de Ruff i molt concretament aquesta sèrie és la condensació de la realitat, de manera que la imatge resultant es converteix en una realitat autònoma, una realitat independent del seu referent.