El Monte perdido, obra de Javier Codesal realitzada al 2003, agrupa, sota el mateix títol, un dvd de 34 minuts de durada, i una sèrie de quatre fotografies extretes de la pel•lícula. Però també El Monte perdido consta d’una instal•lació Agua que se retira, y de tres vídeos curts, Respira el bosque, Estancia en las tumbas y Las manos del sastre, si bé l’obra en concret que aquí comentarem es refereix exclusivament al dvd ja mencionat, i que incorpora seqüències dels altres vídeos, i per extensió a les fotografies extretes de la filmació.

Seria perfecte que la música que acompanyés les imatges que aparéixen a El monte perdido fossin els esquinçadors Kindertottenlieder de Gustav Mahler, si amb això no pequéssim de fàcils i obvis en l’encadenació de referències. Però millor que no, que deixem la banda sonora d’aquesta obra tal qual és: frecs, murmuris, el cruixir de fulles seques, el rèptil so d’un cos arrossegant-se per la terra, el vent entre els xiprers… Ben mirat, les tan belles com tristes Canciones de los niños muertos que Mahler va composar en un dels seus abundants crepúsculs anímics únicament poden ser escoltades. La seva amargor i dolor serien insuportables units a segons quines imatges, fins i tot a aquelles que contemplem a El Monte perdido, tan netes, tan desproveïdes de tota baixesa moral, tan absents de l’aflicció i del ressentiment. Probablement perquè per a filmar l’absència, les absències, n’hi ha prou amb veure el vent i escoltar la imatge.

No hi ha presència més gran ni més real que la constatació (filmació) de l’Absència. Podem entendre o llegir El monte perdido com la successiva creació d’un subjecte infinit aparcat del heraclitià riu de la vida. Paradoxalment ens trobem (de front, directament) davant una restitució de la vida que únicament pot ser efectiva des del plànol íntim de la mort i la fi de la vida. Com a gran part en la obra de Javier Codesal aquí la memòria reconstrueix un subjecte, i més encara: la subjectivitat d’aquest subjecte, o subjectes, absents ja definitivament. Però a la seva vegada no reconstrueix únicament els afores d’aquesta memòria (els nens morts fa décades en el seu passeig filmat per un cementiri visitat pel propi artista quan aquest era a la seva vegada un nen), sinó que es reconstrueix a sí mateix, i provoca l’assumpció d’una subjectivitat altra en l’espectador que contempla l’obra, i conseqüentment la possibilitat d’una reconstrucció d’aquest mateix espectador com un altre de sí mateix.

En una ocasió anterior ens hem referit a El monte perdido fent nostres les paraules que Liv Ullmann expressa, en un primeríssim primer plànol, en el film Persona d’Ingmar Bergman: “Aquest instrascendent somni de ser, no d’actuar, sinó de ser”. Afegim ara a les paraules d’Ullmann: fem un llenguatge d’allò més visible, d’allò que únicament pot ser enunciat des de la seva absència més radical. És, a la seva vegada, el què ens proposa Javier Codesal a El monte perdido, i per extensió a la quasi totalitat de la seva obra, inclosa, per suposat, la seva admirable poesia.

Luis Francisco Pérez