Javier Codesal

Més correcte que parlar de l’obra de Javier Codesal (Sabiñánigo, Osca, 1958) en singular, tot i adoptant una idea de varietat en la totalitat, considerem més oportú parlar de “les obres” en plural, acceptant un corrent d’unitat i filiació en la diversitat de les propostes, de la mateixa forma que l’àmplia escenografia del seu univers expressiu (cinema, fotografia, poesia, instal·lacions, vídeo, teoria o crítica teòrica…) es desplega en l’espai i en el temps com a indicadors d’un únic recorregut: la mutable dimensió al·legòrica de l’existència, que a la seva vegada se subdivideix en dos camins paral·lels que mai arribaran a trobar-se. D’una banda tenim el camí, recorrent-lo, de l’observació i l’auscultació de la memòria com el territori del temps desproveït de la metafísica urgent que desitja ser narrada, entesa. A la vegada tenim un altre camí que ja no podem recórrer, únicament el farem nostre posseint-lo des de la pura i passiva observació de la seva orografia. La tensió originada per ambdós camins o situacions s’erigeix com el centre solar de tota la producció estètica de Javier Codesal, sigui del signe que sigui, fins al punt que un poema pot esdevenir l’embrionari punt de partida d’un guió cinematogràfic, així com a una seqüència de pel·lícula en una acció congelada en fotografia, o un vídeo pot ser l’inici d’una dissertació teòrica sobre la mirada. D’alguna manera, l’obra sencera de Javier Codesal podria perfectament fer seva la intel·ligent definició de Deleuze respecte el cinema d’Antonioni: el tipus de cinema que substitueix el drama tradicional per una sort de “drama òptic” viscut pel personatge o els personatges. No ens sembla gratuïta la connexió, atès que Javier Codesal, ara ho recordo, estima en gran manera el cinema d’Antonioni, entre altres molts autors.

Luis Francisco Pérez