Biografia_Centro Flecha_Der_Centro
Flecha_Izq_Centro

linea_baja

Rafel G. Bianchi 

Repensar l’olivera, 2017

Publicació | Llibre d’artista | Cal Cego

 El papel del aventurero pasivo, que tiene todas las garantías

de la seguridad, es pues, el único que en conciencia

podemos aconsejar al lector. Le permite vivir aventuras

 maravillosas sin sufrir sus inconvenientes

 y lo mantiene a salvo de castigos divinos y humanos.

Pierre Mac Orlan

 

En el seu assaig Breve manual del perfecto aventurero[1], Pierre Mac Orlan – pseudònim de Pierre Dumarchey – l’escriptor i bohemi francès fa una divertida defensa de l’aventurer passiu en detriment de la èpica i la glòria que sol acompanyar a l’aventurer actiu; és a dir, l’aventurer de veritat: aquell que s’exposa i pateix a través de les vivències extremes que demana el seu esperit indòmit. Ben el contrari, i des de la comoditat de l’escriptori, o de la cadira, Mac Orlan ofereix aquí una mena de tribut a la imaginació com a motor generador d’aventures sense risc.

Quan fa uns mesos vaig descobrir el llibre, de seguida em van venir a la ment dos exemples sobre aquest tipus d’aventures. De les dues, podem dir que una era més aviat juvenil; i l’altre, potser un pel més intel·lectual, però no massa. La primera és un clàssic que gairebé em fa vergonya explicitar, però és que realment és tan meravellós que ara em sembla imprescindible. Es tracta de l’experiència lectora de Bastian Baltasar Bux a la mítica novel·la de Michael Ende La història interminable. Ho recordeu? potser també us pot sonar més per l’adaptació cinematogràfica de 1984. El nen es troba força perdut en la realitat (la mort de la seva mare, l’assetjament escolar…), i es refugia a les golfes de l’escola a llegir el misteriós llibre que li ha agafat en préstec a aquell llibreter estrany. La fantasia de l’aventura passiva li permetrà focalitzar de nou la seva vida. En segon lloc, em va venir a la ment un llibre que em va recomanar fa un temps l’artista Dani Montlleó. Es tracta de Viaje alrededor de mi habitación[2]de Xavier de Maistre. En aquest cas, l’autor narra l’experiència d’arrest domiciliari que va patir durant 42 dies de 1794, un període aparentment inactiu que l’escriptor va aprofitar per recórrer mentalment aquest espai físic tan reduït. De manera similar a Bastian, de Maistre també decideix refugiar-se en la ment com a eina de resistència fantàstica enfront els problemes de la vida real.

No obstant, la connexió més còmplice que vaig fer al llegir el llibre de Mac Orlan no es troba en l’àmbit de la literatura, sinó en el de les arts visuals, que a més és al que em dedico. Gratament, em va semblar que el nexe més directe amb la definició de l’aventura passiva que coneixia es trobava en la pràctica artística de Rafel G. Bianchi (Olot, 1967). I és que Bianchi porta ja molts anys abordant la conceptualització de la seva obra precisament des d’una posició conceptual força propera a les idees de Mac Orlan. De fet, en altres ocasions, jo mateix havia establert similituds entre la seva obra i certa literatura de muntanya o realment aventurera. Penso per exemple en Los conquistadores de lo inútil[3], de l’alpinista Lionel Terray, on l’escalador narra l’absurditat processual de la conquesta alpina; o en Conquista de lo inútil[4]de Werner Herzog, les seves memòries del rodatge de Fitzcarraldo a la selva de l’Amazones. Sí, és curiós, els títols dels dos llibres juguen amb el mateixos conceptes antagònics: la conquesta i la inutilitat; la gesta i la disfunció. A la vegada, aquests binomis són clau per aproximar-nos a l’obra de Bianchi.

Doncs bé, després de desenvolupar projectes de caire èpic de llarga durada  – com ara La bandera en la cima (2007-2012), on l’artista va pintar els 14 vuit mil (les muntanyes més altes del planeta) en estil hiperrealista sense sortir del seu taller, o més recentment How to paint mountains (2016-2018), un intent de dibuixar tots els paisatges de muntanya que suggereix Alfred Wands en una publicació dels anys 70 – Bianchi, potser per trobar-se ara en un moment més calmat, menys heroic, decideix abandonar els viatges mentals per l’Himàlaia, els Alps, los Andes o les Rocoses per a centrar-se en una aventura molt més tel·lúrica, emocional i relaxada.

Repensar l’olivera suposa un nou repte imitatiu, en aquest cas d’anàlisi minuciós de la petita olivera que la Glòria Padrosa, mare de l’artista, té – o millor dit, tenia – al balcó de casa seva a Olot. Amb la intenció doncs de posar en diàleg la producció d’oli duta a terme des de Cal Cego i la pràctica artística de determinats artistes de la seva col·lecció, Rafel G. Bianchi s’embarca en una nova aventura passiva; potser la més passiva de totes fins la data: la confecció d’un llibre d’artista d’un sol exemplar on, fulla per fulla, branca per branca, i convertit en botànic apassionat, revisa l’arbust domèstic de la Glòria. Per fer-ho, l’artista necessita d’un gest contundent i, inclús, reprovable des d’un punt de vista sentimental. Ha de robar literalment l’olivera per a instal·lar-se, amb ella, a l’espai físic i mental on passen les aventures de Bianchi; és a dir, el seu taller, un lloc molt similar a les golfes on llegeix Bastian o a l’habitació d’on no pot sortir l’impetuós de Maistre. En definitiva, l’espai del procés de treball, i no de la resolució final; un hàbitat – el taller – que des de fa temps marca el ritme processual i temporal que defineix l’obra de Rafel G. Bianchi.

Per acabar, si ens fixem ara en el llibre que – en teoria – suposa la recta final d’aquesta aventura, podem constatar com realment la feina de Bianchi es resisteix cada vegada més a la finalització i el tancament d’una idea. Seguint les lògiques dels llibres de calc, Repensar l’olivera incorpora un darrer gir conceptual basat en la còpia obstinada. La possibilitat lúdica que, qui vulgui, pugui fer un nou dibuix tot calcant els naturalistes dibuixos de l’olivera fets per l’artista. Una dinàmica performativa que, al cap i a la fi, permetria seguir repensant l’olivera de la Glòria de manera infinita.

David Armengol

[1]  Pierre Mac Orlan. Breve manual del perfecto aventurero. Jus Ediciones, 2017.

[2]Xavier de Maistre. Viaje alrededor de mi habitación. Editorial funambulista. Madrid, 2011

[3]Lionel Terray. Los conquistadores de lo inútil, Editorial Desnivel. Madrid, 2015

[4]Werner Herzog. Conquista de lo inútil.Blackie Books. Barcelona, 2010

 

 

Flecha_Top_Centro


Biografia_CentroFlecha_Der_CentroFlecha_Izq_Centro
linea_baja